Llevar-se exhaust, amb la camisa i els texans humits, enganxats al cos, el cap inflat i palpitant i un intens gust amarg de cointreau i cervesa entre les dents em convida a reflexionar… Com hem arribat fins aquí? Literalment, on recony sóc. Palpo la paret de l’esquerra buscant un interruptor invisible. Encenc una llum que em punxa el ulls. M’incorporo lentament i un esgarrifança, lleu al principi, però creixent i tangible se m’escampa per l’esquena. Em palpo les butxaques, hi trobo la cartera i les claus. Suspiro alleujat. Malgrat això, encara tinc la pell de gallina, m’incorporo i m’apropo als prestatges que trobo a mà esquerra. L’habitació és petita, de sostre baix sembla un camarot. Però els llibres… els lloms dels llibres estan escrits amb una llengua desconeguda. Em refrego els ulls i n’extrec un amb la tapa dura, de color vermell. El títol estava escrit en morse, en esquimal, en pterodàctil. D’acord. Ara sí que estic acollonit.
Busco la porta, trobo el pom fred, niquelat, l’obro i apreto a correr per un passadís ventilat, iluminat per la llum del sol al final que s’escola a través un balcó: La porta, on coi és la porta? Com puc sortir d’aquí. Al final em decideixo per la porta de fusta que queda a mà esquerra. L’obro expectant i somric extasiat mentre baixo les escales de dos en dos i obro una portal de vidre que dona al carrer. Em torno a palpar les butxaques tot enfilant la rambla: Claus i cartera. He perdut el mòbil. Un altre cop.
———————————————————————————————————————————-
Una atzavara és un planta indesxifrable. Tothom juraria que és mediterrània, tant autòctona com la dieta sana i la corrupció creativa.Però, en realitat és tan americana com la patata; de les costes del Nord de Mèxic, a vora del Pacífic. A l’altura del desert de Sonora, on violen i/o tallen el cap a algú cada mitjanit, puntualment. Un cactus d’aspecte extraterrestre, Una flor coronada d’espines ; la rosa postmoderna. Bellesa i maldad. Orgull i verí. Baudelaire i Vallcorba. Prosseguim.
